6 del matí, surto de Figueres amb el David, que em porta fins a Llançà, on recullo dorsal i saludo alguns coneguts de marxes, quina il•lusió tornar-los a trobar. Alguns em comenten que fa temps que no m’han vist, és veritat, “és que ara no en faig de tan llargues, però aquesta em feia il•lusió perquè no l’he fet mai”.

8:00 del matí, donen la sortida, sembla que anem a fer una cursa de 10km, tothom corrent, i jo també. Els primers quilòmetres transcorren ràpid, són planers, arran de platja, sembla que no plourà de moment, noto un vent molest que m’acompanyarà tot el dia. Arribem a la platja de Garbet, i em vénen records agradables d’haver-hi passat alguna estona amb amics recents de l’Alt Empordà, quina gràcia! Passem el tram de sorra de platja i comencem a enfilar per un corriol per enllaçar amb una pista de pujada. De cop, noto una fiblada a la cuixa… merda!!! tinc una vespa enganxada per sobre de la malla, intento fer-la fora però m’ha ben clavat el fibló i no deixa de picar-me. Quan per fi me la trec de sobre, m’aixeco el pantaló i veig que ha fet feina, tinc un foradet a la pell i tot vermell, ja és mala sort! Uns companys m’ajuden a posar-me fang i en poca estona, ni hi penso. Seguim fins a Sant Miquel de Colera, on hi ha avituallament, no em paro ni 2 minuts, no puc perdre temps, que jo ja sóc prou lenta! Segueixo pujant fins Puig d’Esquer i llavors ve una baixada d’aquelles que no agraden (a mí, és clar), que si la fas corrent, et mates, i si la fas caminant, et destrosses quàdriceps i genolls.

Em dóna la sensació que vaig a bon ritme. Vaig fent la goma amb varis grups de gent i estic contenta, fent broma, xerrant amb uns i altres. Necessitava tornar a aquest ambient… ja em perdonaran els corredors, però molt millor que l’ambient de curses. És normal, això no és competitiu encara que tothom dóna tot el que pot, però per mí és molt menys estressant.

Passem per una zona de pícnic, Sant Silvestre, inteno retenir aquest nom per a propers aniversaris, costellades, calçotades i festes vàries, jeje. De seguida arribo a Llançà de nou, amb 27 km a l’esquena en 4 hores clavades. M’espera el David, que em diu que estic fresca i que vaig molt bé, això m’anima. Menjo uns quants macarrons, no gaires perquè no tinc gana, però em forço, em conec prou bé per saber que tot d’un plegat, quedaré buida de forces. Altra vegada adelanto una pila de gent, tots seuen tranquil•lament i jo menjo dreta i depressa per no perdre temps. Evidentment, em tornaran a adelantar, però tot això que tinc!

Començo la pujada a Sant Pere de Roda… però per on cony em fan pujar?? havia fet el tram amb el David en algun entreno, i també de baixada a la Marató del Cap de Creus, i és molt més dircte! Doncs no! una volta de nassos, em fan anar fins a la dreta del tot del massís, i anem per la banda del darrera, per un caminet que va pujant poc a poc, poc a poc… m’avança gent, no gaire, i jo els torno a avançar, anem fent la goma amb uns quants i quan em veuen ja riuen, no callo ni sota l’aigua! Arribo al Mas Ventós, km 35… Què vol dir km 35??? Si fa dues hores que pujo!!! I un bè negre!! Remugo, em queixo interiorment… no em surten els números!! El crono ja no és crono, passo dels temps, em desanimo. Camino una mica més en pujada i arribo al monestir de Sant Pere, emprenyada, menjo alguna cosa al control i segueixo, de nou deixant companys que m’havien adelantat. Pujo més amunt fins al castell en runes de Sant Salvador, espectaculars vistes, i un grupet de 5 o 6 nens entre 3 i 6 anys amb els seus pares que no paren de cridar “vinga vinga, molts ànims”, això m’anima. I començo a baixar per la cresta pedregosa, que també recordava… l’havia fet de pujada, però de baixada és molt més xunga. En alguns trams he de seure i baixar de cul, tinc por de caure i clavar-me les pedres punxagudes. Tram ben bonic però per fer d’excursió i sense presses… Estic tranquil•la perquè veig que no em passa gaire gent, això vol dir que tampoc és que jo estigui tan malament, sino que els trams que estem passant són lents de per sí. Més avall, el camí és més corredor, corriol, amb plantes de mata baixa punxagudes, que fan que les meves cames, perdin totalment el seu glamour, ben esgarrinxades!!! jeje Arribo al km 40, coll de Sant Genís, i truco al David que m’espera a Cadaqués, que es posi tranquil, que encara em queda estona, uns 18 km. Estic agobiada, porta tot el dia esperant-me i jo voldria anar més depressa per marxar aviat a casa, però no puc fer més del que faig, em fa ràbia.

De seguida arribo al control de la carretera de Cadaqués, que travessem i trobo un altre control. Una colla de nois que m’havien adelantat em comenten que és molt difícil fer la goma amb mí, que de seguida els atrapo… “mítala ella, ara farà un traguet de Coca-cola i fotrà el camp de seguida i ens costarà un pilot tornar-la a atrapar”, ric, jeje, i ja no em tornaran a passar més, espero que acabéssin!

Passat el control, fem un tram de carretera i corriol, tot de pujada, suau, i arribat un punt, una pista ampla, sense rocs, de baixada… més avorrit, però un paradís per als meus peus i les meves cames, psicològicament em va perfecte, perquè em sento prou valenta com per anar tota l’estona corrent fins a Cala Jóncols. Vaig sola, disfruto, em noto les llagues que comencen a aparèixer però no em preocupa, és normal amb els km que portem, uns 50. Arribo a Cala Jóncols una mica desfondada, normalment no corro tanta estona seguida en una marxa tan llarga. Menjo bé i faig la pujada, curta però intensa, abans de veure aparèixer Cadaqués. També em conec el tram i, encara que es veu aprop, queda una bon troç.

Arribo al poble fent conya amb uns nois de Manresa, que diuen que s’ha de córrer tota l’estona perquè s’ha de fer el passeig sencer i hi haurà gent i ens animaran. Doncs clar que sí, a fer-ho corrent!! Tenen raó, la gent ens anima moltíssim! Arribo a l’avituallament amb el David esperant-me, content de veure’m, i em cau alguna llagrimeta, em disculpo per haver trigat tant, però ell sembla que està encantat. Menjo arròs, em senta super bé… i de sobte sento que criden “Elvira guapaaa!” Em poso a cridar i ploro d’alegria, no m’ho puc creure!!! la Txell està allà!!! Diu que porta estona controlant si apareixo o no… ens abracem, em fa cosa tota suada i pudenta, però ella també és corredora i ho enten perfectament. Em dóna piles, ha sigut una gran sorpresa i parlem de com estic, del que em queda, estic xunga però seguirem!! em recomana que m’enganxi amb algú i així ho faig.

Surto de Cadaqués amb una alegria, una renovació, uns ànims… espectaculars. De seguida enganxo un grupet de 3 homes que xerrant xerrant resulta que són de Terrassa, al costat de casa!! per fí algú que sap on és el meu poble! Xerrem, fem bromes, riem… em posen al mig del grup perquè no em descarrili i em diuen que ara de nit és millor que no vagi sola. Es va fent fosc i encenem els frontals. Ara no veiem els paisatge i el camí s’ha tornat corriol, abrupte, pedregós, no avancem gaire depressa però anem a ritme constant i lleugeret. Una pujadeta curta i som al Cap de Creus!! em començo a enfonsar una mica, ja estic bastant cansada, portem gairebé 65 km i es noten. Seguim fins al proper control, Sant Baldiri, km 76, aquest tram se’m fa un infern, potser m’han tibat una mica massa, i jo per no dir res, he aguantat el ritme, però arriba un punt que els dic “marxeu, ja aniré venint”. No volen de cap manera, no pensen deixar-me allà al mig… de veritat que els estic profundament agraïda, em van tractar com una princesa, van afluixar i van anar uns al davant, altres al darrera perquè no estigués sola. Arribem al control i em fan menjar, em diuen què he de beure i menjar i els faig cas, total, van millor que jo i segur que tenen raó. Anem junts els 4 km que ens queden fins a Port de la Selva, gairebé tots en baixada. I allà em retrobo amb el David, i els dic que marxin, que per 7 km facilets que queden, ja els acabaré jo sola.

Quan marxen, miro seriosament al David i li dic “no puc més”, m’assento, em dóna xocolata, em mira fixament i em diu “fes el que vulguis, jo no et diré res”. Us asseguro que això vol dir que em va veure al límit, perquè ell és dels que em treu tot el suc, m’exprimeix i no em deixa plegar mai de la vida. Penso 5 minuts, vaig menjant i tot d’una m’aixeco i dic “mira, si n’he fet 80, ara no vindrà de 7, i total m’han dit que són un passeig”. I començo a caminar, primer com un robot, encarcarada, i després més lleugera. M’enganxo altra vegada amb els nois de Manresa que em diuen “carai, per haver estat a punt de deixar-ho, sembla que estàs molt fresca” i finalment es queden enrera, apreto el pas, tinc ganes d’acabar… Se’m fa molt curt, de seguida arribo a Llançà i s’acaba tot.

Ploro, sóc molt ploranera. Però no pas d’alegria aquesta vegada. Ploro de dolor, em fa mal absolutament tot. Vull dutxar-me i dormir, pensant que en tinc una més al sac, i prou, no vull pensar en res més.

Aquesta vegada un agraïment molt especial al trio de Terrassa, el que van fer per mí no ho oblidaré en la vida. I també als altres corredors i gent dels controls, que fan que el trajecte sigui més divertit. I com no, al David, que sempre està allà animant-me i acompanyant-me i compartint les meves alegries i els meus moments xungos. I a la Txell Llinàs per haver-me vingut a rebre a Cadaqués, i tots els seus amics per consentir-ho i tenir la santa paciència!!